ESLÒGAN: “Cal desobeir tota ordre d’inhumanitat”
ORIGEN: “¡una moral de l’autonomia es forja quan es comprèn, i s’aprèn, que cal desobeir tota ordre d’inhumanitat!” (Mahatma Gandhi)
Disseny: adaptación de camiseta “Anonymous Gandhi” de la página NO GODS NO MASTERS | NI DIOS NI AMO – camisetas políticas sin ánimo de lucro.
EXPLICACIÓ – TEXT RELACIONAT:
L’autogovern (swaraj); consciència i autonomia
L’autonomia de la voluntat és un concepte crucial per a emprendre la desobediència civil, perquè així l’individu aconsegueix la seua qualitat de ciutadà; la teoria contemporània de la societat civil part del supòsit que el ciutadà es fa exercint els seus drets de ciutadania.
L’autonomia, deia Gandhi, “reposa enterament sobre la nostra pròpia força interior i sobre el poder que tenim de fer front als obstacles més temibles”, però necessita d’un esforç continu per a ser conquistada i mantinguda. Els mateixos mitjans que serveixen per a l’autonomia individual serveixen a l’autonomia política. “És el deure la vertadera font dels drets”, d’una altra manera no es poden aconseguir. Així doncs la força interior és una convicció personal que motiva l’acció, en açò consisteix l’autonomia. L’autonomia política equival a un poble de ciutadans en capacitat de constituir una nació autònoma.
La autoconciència ha d’entendre’s en un doble sentit: personal i nacional, que s’afirma en la creació d’espais de desenvolupament propis, alternatius a les estructures de dominació, una espècie de contrapoder, que en la conjuntura històrica produeix una dualitat de poder; el poble aprèn a autogobernar-se. En el programa del partit del Congrés, Gandhi va definir l’autonomia com a poder dual i com a desobediència, doncs “una moral de l’autonomia es forja quan es comprèn, i s’aprèn, que cal desobeir tota ordre d’inhumanitat”.
Gandhi coneixia la capacitat de la autoconciència com a requisit de la defensa estratègica, com un plànol de la confrontació, per a construir un territori que li va ser alienat, un espai propi per a la resistència, en dues dimensions: la dignitat personal i els pobles, on residia l’arrel de l’India lliure. Així es construïen les “estructures paral·leles”, una “segona cultura”, per a una “vida independent de la societat”.
La resistència cultural i econòmica es va proposar recuperar la pròpia història, vivint-la des de l’individu, la comunitat i la nació. En aquest sentit el moviment gandhiano va adoptar i va reactivar les llengües originàries locals i a l’hindi com a llengua nacional, així com la cultura oral, factors indispensables per a conscienciar i unir al poble.
Va impugnar el sistema capitalista revivint el desenvolupament vilatà-comunitari. Els pobles havien de valer-se per si mateix per a la seua alimentació i vestit, una vertadera “república independent”; havien de tenir la seua escola, teatre i saló d’actes, el seu propi subministrament d’aigua, educació bàsica obligatòria, electricitat i tot açò sobre la base de la cooperació i el repartiment de la terra per a qui la treballa. Aquesta campanya de politització rural es va recolzar en tota una organització d’activistes que anaven als pobles a informar i escoltar a la gent.
Un canvi revolucionari que va promoure en les mentalitats i en les jerarquies socials la igualtat dels parias. Els intocables van constituir per mil·lennis la part de la societat més discriminada pels propis indis, més cruel que la dels blancs. Gandhi es va proposar fer reconèixer la seua dignitat i plenitud de drets, col·locant als “fills de Déu” en el primer plànol de la seua concepció d’igualtat social. Va aconseguir que el Congrés Nacional Hindú acordara suprimir la intocabilitat en el seu congrés de 1920. En 1931 Gandhi emprèn un dejuni per a commoure als propis hindús a fi d’abolir la discriminació; novament va ser seguit pel dejuni de molts i per fi es va aconseguir alçar les prohibicions als intocables.
TAGS: Gandhi, Desobediència, Revolució.